Als anys 60 i 70, quan apareixen les associacions de veïns, a Barcelona hi ha unes condicions de vida deplorables que inclouen l’existència de molts barris de barraques, on es viu en condicions infrahumanes. Oficialment es calculen unes 3.500 barraques, però altres fonts parlen de 9.000.
Amb orígens en el boom migratori de finals del segle XIX i el primer terç del segle XX, al qual cal sumar la nova immigració de postguerra, els principals nuclis barraquistes són a la franja litoral i la ribera del Besòs, a la muntanya de Montjuïc i als turons del Carmel, i en punts concrets de diversos barris. Es tracta dels nuclis de la Perona, el Camp de la Bota, Can Tunis, Zona Franca, Francisco Alegre, Cementiri Vell, Port, Roquetes, Carmel, Turó de la Rovira, Torre Baró, Vallbona, Santa Engràcia, Coll i avinguda Madrid.
Un decret del Ministerio de la Vivienda del 13 de març de 1961 autoritzant la construcció de 12.000 habitatges per absorbir el barraquisme de Barcelona, xifrat en 10.000 unitats, és el precedent de nous barris com Canyelles i la Mina, on el Patronat Municipal de l’Habitatge hi projecta 3.500 pisos entre 1972 i 1975.
L’activisme veïnal es fa present des de bon principi tant en els nuclis barraquistes com en els nous polígons construïts per a la seva eradicació. Barris que, en la pràctica, i per la seva manca de serveis i els seus dèficits constructius, esdevenen exponents del que s’anomena barraquisme vertical.
Durant els anys 70 i 80, l’actuació de les associacions de veïns en relació al barraquisme consisteix en acompanyar el procés de transformació dels barris, garantint l’habitatge i unes condicions de vida dignes. Després, i sobretot arran de l’aluminosi, el moviment veïnal segueix denunciant els peatges vigents d’una problemàtica, el barraquisme, oficialment eradicada però que rebrota amb els sectors més vulnerables de la nova immigració com a protagonistes.
Reclamacions: